USB hub en forma de llamp, de Kikkerland Design.

Trobat a Mad for macs, Muntaner 111 (Barcelona).

Crear un imaginari estètic, integrar l’art a la vida, amb el fet terriblement senzill de deixar que admirin la bellesa del color i la forma. Els nens són fans de l’art abstracte, hi entren fàcilment, saben mirar-lo. Ens agrada que l’Emma se’l trobi a qualsevol racó de la seva quotidianitat.

Postals de Calder i Frank Stella a l’armari.

Últimament passem força hores amb aquests cubs de cartró de Goula. Cinc cares que expliquen cinc històries diferents. Una de les cares és una serie per aprendre a comptar i, abocats a terra, poden convertir-se en un instrument de percussió amb deu sons diferents ordenats de més agut a més greu.

Els vam comprar a la Llibreria Fabre, especialitzada en literatura infantil i juvenil en llengua alemanya i joguines rústiques de fusta, en gran part importades d’Alemanya i Àustria. Visita imprescindible, a Rambla Catalunya, 52 (Barcelona).

Quan una mare canta sense parar, comença un camí que no té final. Les cançons infantils són la llavor de l’aprenentatge i del desenvolupament del llenguatge, l’oïda musical, la imaginació i la sensibilitat. La cançó i el conte són les eines més antigues, infinites i barates que tenim per educar i comunicar-nos des del dia u amb els nens. El cançoner tradicional s’ha de saber manejar, per descomptat, perquè s’adequa a les estructures de llenguatge dels oients petits i al seu ritme de relació amb l’entorn. No obstant, tota la música que els pares cantin amb gràcia serà prou per fascinar-los. I a part de cantar, també s’ha d’escoltar. Una bona selecció per l’equip de música de casa serà la clau per crear futurs melòmans. No s’hi val a badar.

Aquests són alguns dels cedés que, eclècticament, han sonat a casa els últims 8 mesos.

Accessoris textils, bosses, coixins i postals a Colibrí & Co.

La setmana passada vam conèixer l’Estel i ens va regalar aquesta samarreta de Bobo Choses comprada a Amsterdam.

Pels nens, hi ha poques coses tan importants com els avis. Amb els anys, ens adonem de la importància que aquestes persones han tingut a la nostra vida. La majoria de nosaltres, els mitifica. Si hem tingut la sort de tenir-los al costat durant un període llarg, solem viure la part més amable i entranyable de persones que, abans de tenir néts, han estat mares, pares, treballadors o fiesteros.

Avui em ve de gust dedicar el post als meus avis preferits del món del cinema.

Recordo al meu avi fent la broma clàssica de fer veure que es tira a la piscina de cap, amb 80 anys, per acabar tirant-se de palillo. El meu avi era un Jacques Tati de masia catalana. Una persona que saps que haguessis triat si t’haguessin deixat escollir. Sé que l’admiració que sento per aquest cineasta és fruit del lligam que em genera amb ell. Es tracta d’un personatge fascinant que va començar com a atleta, actor i finalment director d’unes poques pel·lícules que no va poder ni finançar. La seva obra està carregada de crítica social, arquitectura i un sentit de l’humor que el fa únic.

Fa poc vaig poder conèixer a l’Agnès Varda, una de les grans cineastes de la història que, entre altres coses, va ser precursora del moviment de la nouvelle vague. Tot el que em venia al cap els dies abans de trobar-la era una escena d’un documental que va fer sobre el rodatge de la peli Les Mademoiselles de Rochefort, dirigida pel seu company, el també cineasta, Jacques Demy. Es tracta d’una espècie de making of de la pel·lícula i, l’escena en qüestió, era un pla en el que ella el gravava posant-se un jersei. La seva veu en off, deia alguna cosa com: i el meu amor es posava el jersei amb un ritme que només li pot pertànyer a ell. Em va semblar una de les demostracions d’amor més boniques que havia vist mai. Després de molt buscar he trobat el fragment i no sabeu l’emoció que m’ha causat. Visca Youtube! Segur que en les pròximes setmanes la tornaré a veure perquè només la vaig gaudir una vegada en un cine buit de Sabadell i d’això fa bastants anys.

L’últim gran avi del que no puc deixar d’enamorar-me és Jonas Mekas. Un director de cine de 90 anys que sempre ha demostrat la força i l’optimisme que la majoria de joves del planeta no acabem de saber manejar. Només amb les seves pel·lícules, és capaç de contagiar veritables declaracions d’intencions que evidencien que un passat duríssim es pot convertir en una font d’amor per la vida i expressió artística brillant.

Us deixo uns quants fragments que des de la meva mirada innocent, han suposat l’amor cap aquests cineastes:

Jacques Tati entre en un bar i balla. L’école des Facteurs

L’àvia Agnès filmant al seu amor

Primer capítol del video-diari de J. Mekas “As I Was Moving Ahead Occasionally I Saw Brief Glimpses of Beauty” (Mentre avançava, ocasionalment vaig veure petites espurnes de bellesa)

Ara penso en tota aquesta gent gran. Vells cineastes o persones de cine que fan que vulguis aventura, que vulguis que tot el que et sembla important ara ho sigui fins que només et quedi explicar-ho. Tan fa que sigui amb els néts al menjador o en un cine ple d’espectadors.