La Sílvia m’explicava l’altre dia com li agraden a l’Emma les imatges amb música i que s’està convertint en una seguidora fidel de obres de teatre, ballets i musicals tots vistos des del sofà de casa. Com que jo de petita vaig tenir una tendència similar he fet una mica de recerca i he trobat algunes joies on la música és protagonista i que us poden agradar tan a grans com petits.

Matrioska

Co Hoedeman, Canadà, 1970, 4’46’. Sense diàleg.

Les protagonistes d’aquest curt d’stop-motion són un grup de nines russes anomenades matryoshkas. Melodies russes, una técnica  simple i efectiva que ens mostra que la simplicitat sovint és el millor dels recursos.

Nit llunàtica (Pagan Moon)

Rudolf Ising, EUA, 1932, 6’55’. Sense diàleg.

Un jove músic que viu en una illa tropical, ens ensenya que qualsevol ocasió és bona per tocar la guitarra i cantar. Un dia, en un concert improvisat damunt una barqueta, la seva guitarra cau dins el mar…poc s’imagina tot el que haurà de fer per recuperar-la!

Cantant sota la pluja (Singin’ in the rain)

Stanley Donen, Gene Kelly, EUA, 1952

Un clàssic dels musicals de Hollywood que conté un dels elements que més atrauen als petits, la dansa i el ball. Els protagonistes, en especial Gene Kelly passen bona part de la cinta fent claqué i abusant de la coreografia. Perfecte per imitacions surrealistes i jocs posteriors al visionat.

Sovint pensem que per la duració o l’argument, els costarà de seguir la pel·lícula, quan en realitat són ells mateixos els que decideixen quan en tenen prou i quan volen repetir i repetir certes escenes que els han fascinat. Alain Bergala, ho explica molt bé: “Una vez conocí a una niña que a los cinco año se sabía de memoria Pierrot Le Fou y no porque sus padres se la hubieran enseñado por una especie prosiletismo abisurdo, sinó porque la habóa visto a trocitos, varias veces, sesgadamente, mientras a su padre la miraba por su cuenta, y después había vuelto sobre ella decenas de veces, por fragmentos, como un niño vuelve sobre un libro de noche, hasta que se lo sabe de memoria. No es un azar que esta pel·lícula, que nadie se plantearía mostrar a un niño, la cautivara. Se presta perfectamente a una aproximación por trozos, que se inscriben fácilmente en la memoria.” (Alain Bergala “Hipótesis del cine. Pequeño tratado sobre la transmisió del cine en la escuela y fuera de ella” (2007) Ed. Laertes)

Us deixo un dels meus fragments preferits d’aquesta pel·lícula de Godard, per si voleu fer la prova:

Podeu completar la llista amb les vostres preferides (o les dels vostres fills i filles!)

Fa poc que vam encarregar a Amazon.fr la preciosa maleta amb els quatre dvds de les aventures del Petit Talp, recomanació de la Júlia. Els dibuixos i la música d’aquesta producció, recomanada a partir de 2 anys, ens tenen fascinats.

A vegades les pel·lícules ens fallen. Quan som petits ens entristeixen amb una intensitat especial les històries i ens costa comprendre el per què de les situacions que la peli ens mostra. Crec que és interessant la similitud entre aquest fet i la vida real. Com sempre, el cinema es presenta davant nostre com quelcom tan proper a la vida que se’ns posa a dins. Per això és tan important poder comentar amb els petits allò que llegeixen, veuen o escolten. Per mi, veure les pel·lícules acompanyada d’infants és un exercici que hauria de ser obligatori per tots els amants del cinema.

En aquest capítol de Komaneko, la gata cineasta espera amb ganes als seus pares que no podran ser amb ella per nadal. El seu avi i el seu amic Radiboo, l’intenten animar i per un moment, l’espectador creu que aconseguiran trobar als seus pares per passar junts les vacances de nadal. Quan les coses no surten com ho esperem, hem d’aprendre a mirar-nos-ho tot des d’altres òptiques i a trobar el costat positiu de les pitjors experiències. A vegades, ens en sortim.

Aquest curtmetratge fa que molts i nens i nenes s’enfadin al sortir del cinema, vulguin a la mama amb totes les seves forces i no tinguin ganes de riure a cap dels estranys que els hi diuen monades pel carrer. En aquests moments, una s’adona que el cinema ens pot portar a llocs que, si tenim el suport i l’acompanyament adequat, ajuden als infants a empatitzar i a gestionar les seves emocions. A través d’aquestes emocions, siguin tristesa, alegria o fàstic, també aprenem a estimar l’art i en aquest cas, el cine.

Atenció tothom! Avui presentem una secció nova a Suite Lírica de la mà de la Júlia, a la qual cedeixo tot l’espai del món perquè ens parli sobre cinema i audiovisuals adreçats a nens i nenes.  La Júlia és part de MiniCine, ànima de Jetuilelle i actualment gestiona el MiniScreen (dins el Festival Screen from Barcelona). Però deixo que ella mateixa es presenti.

Minicine és una cita mensual amb el cinema infantil d’autor. Cada mes, proposa una pel.lícula nova (amb sessions per a famílies i escoles). Un narrador presenta la sessió i anima el debat que té lloc després de la projecció. A més a més, t’emportes a casa un dossier pedagògic. És una oportunitat per donar als nens i nenes un catàleg diferent de propostes audiovisuals, allunyades del cinema comercial i vinculades a la sensibilitat i la imaginació. Alhora, debuten en l’experiència del cinema, en família i trobant a parts iguals la diversió i la reflexió posterior.

El diumenge 29 d’abril a les 12h, si tot va bé, anirem amb la Nina i el Pau al Cinema Maldà a veure Minúsculs (a partir de 3 anys), de Thomas Szabo, una fusió entre un documental del Nacional Geographic i Tex Avery que ens farà viatjar al camp i a la vida quotidiana dels insectes. A Vilanova es podrà veure el diumenge 22 al Bosc Cinema Municipal.

Més info: www.minicine.cat